EL ENTORNO RURAL

Les Barraques de Pedra en el municipi de
la Riera de Gaià (1)

https://tarragona-goig.org

© Sandra Gimeno i Vila
Licenciada en Antropología Social i Cultural
Abril de 2004

Els Orígens.

Cap a l’any 8000 a. de C. en una zona extensa del Pròxim Orient anomenada Mitja Lluna Fèrtil, que comprenia les actuals Israel, Síria, el Líban, el sud oriental de Turquia i la Mesopotàmia, situada a la zona fronterera entre l’Iraq i l’Iran, quasi a tocar del golf Pèrsic. L’home portà a terme una de les Revolucions més importants de la història de la humanitat: el Neolític. Naixia així l’agricultura, quan els humans van passar de ser simples recol·lectors dels fruits que donava el camp, a ser conreadors. Això comportaria un seguit de canvis que en bona part hem continuat desenvolupant fins a l’actualitat. El fet de conrear la terra va fer necessària la sedentarització d’aquells pobles que la duien a terme, i els va permetre crear societats cada cop més avançades i construir edificis on viure. Eren menester cases per habitar, construccions on portar a terme les activitats religioses, de govern, econòmiques, familiars, etcètera. Per tal de poder dur a terme aquesta arquitectura empraven materials de la pròpia naturalesa: fang, palla, fusta o pedra. Amb l’aparició de l’agricultura, les tècniques de construcció en pedra seca aplicades a habitacles prendrien una gran volada, arribant fins a la conca mediterrània on, en trobar terrenys secs i pedregosos, donarien peu a una gran proliferació que podrien haver arribat fins a les costes africanes.

Així doncs, l’arquitectura popular situa els orígens de les barraques de pedra seca en aquest Orient Mig, bressol de tantes cultures i que posteriorment, degut a migracions i a diferents moviments de població, aquestes tècniques de construcció s’anirien escampant per tota la conca mediterrània. En aquesta Mitja Lluna Fèrtil, els arqueòlegs han tret a  la llum construccions amb una barreja de fang i palla i que posteriorment eren assecades al sol. En altres indrets, si el més abundant era el bosc, construirien amb la fusta dels troncs i, si en un altre l’abundància era la pedra, construirien evidentment amb pedra.

Tot i això, la investigació arqueològica encara ha d’aprofundir en el coneixement d’aquest tipus d’arquitectura, per tal de poder establir de manera precisa quina és la data i el lloc de naixement exacte d’aquestes tècniques. Es creu que el pròxim orient n’és ja zona de probable provinença. Recordem que l’any 711 es va produir la invasió musulmana a la Península Ibèrica. Els seus protagonistes, els  Omeies, provenien de Síria, una regió on actualment hi perviuen importants restes d’arquitectura seca que posteriorment es van escampar per  tota la Mediterrània.

Però sense necessitat d’anar tant lluny i restringint-nos a l’àrea Mediterrània, en August Bernat1 manifesta que els orígens de les barraques de pedra seca a Catalunya podrien provindre de l’alta Edat Mitjana,  donat que els fets que es produïren varen fer moure a molta gent. La davallada dels francs vers els  Pirineus i a la península va animar molts senyors de la terra a tornar i intentar recuperar les seves terres, era molta la gent que tenia el desig d’obtenir noves terres per conrear i poder sortir de la misèria en que es trobaven. Tanmateix, aquest desig era compartit per la major part de la noblesa  catalana. El comte Borrell II de Barcelona, decidí avançar la frontera ponentina del seu comtat, fixada al riu Llobregat, fins al riu Gaià, manà fortificar la línia del Gaià mitjançant castells roquers i torres de guaita,  però aquest territori erm i solitari precisava la repoblació, i es decidir fer crides per tal de canalitzar-hi la gent vinguda dels Pirineus. D’aquesta manera estols de pagesos s’arriscaven amb les seves famílies a marxar cap a la nova Marca, anomenada Marca Última. L’historiador Valero Vives diu que el Gaià ha estat sempre, i primordialment en temps de la Confederació Catalano-Aragonesa, el riu límit per excel·lència. I aquí, en aquesta Marca última del Gaià, lloc on el material natural més abundant al seu abast era la pedra, els colons conreaven a vegades difícils i amagats costers, i ben probablement, portadors de les tècniques de construcció en pedra seca, viurien en barraques com les que ara encara poden contemplar si visitem aquests paratges, així doncs, podem pensar que tot plegat va possibilitar la introducció de les tècniques de la pedra seca a les comarques tarragonines.

Benjamí Català2 manifesta que l’art de treballar en pedra seca s’ha conreat en aquesta zona des de temps immemorials tal com correspon a l’antic territori ibèric de la Cossetània oriental. Malgrat això, l’autor creu que la majoria de barraques  actuals s’haurien de datar dels segles XVIII i XIX arribant fins al primer terç del segle XX, atès que el gran increment de la demografia del nostre poble obligà a eixamar tots els costons i turons del terme per plantar-hi sobretot garrofers i oliveres.

Del tipus de construccions que estem tractant se’n troben per tota la conca mediterrània i els seus orígens  històrics cal situar-los en èpoques molt reculades. Com a primera referència històrica caldria anomenar les construccions megalítiques de les illes Balears, especialment les navetes de Menorca, o algunes edificacions dels ibers (Joan Benach)3. Tot i això, regions geogràficament tant allunyades de nosaltres com ara Zimbawue o l’Índia disposen de vestigis de construccions en sec al més pur estil mediterrani.

En una marc més ampli les podem trobar en d’altres contrades dels Països Catalans i gairebé en tots els països de la costa Mediterrània on reben diferents denominacions. Existeixen diferents tipus de construccions elaborades amb pedra seca i a cada zona presenten peculiaritats que les distingeixen d’altres àrees. Tot i aquestes diferencies, les construccions rurals de Grècia, Xipre, Malta o Creta són similars a les de casa nostre, i tanmateix a les del Magrib o nord occidental d’Àfrica. A la península del Sinaí, i amb el nom de nanâmis, abunden unes barraques la descripció de les quals coincideix fortament amb la de qualsevol barraca de les nostres terres, en aquest nanâmis arqueòlegs anglesos hi han trobat vestigis litúrgics i de bronze, i es podria pensar que són sepulcres. Però és en el segle III que els primitius cristians fugint de les persecucions romanes varen tornar a utilitzar aquests nanâmis en l’inici de la vida eremítica que tanta transcendència va tenir posteriorment. A la regió italiana de l’Apúlia Petrosa hi ha un poble anomenat Alberobello on totes les cases són construïdes amb pedra en sec. Construccions similars es troben a l’illa de Sardenya on se les anomena maragas, al sud-oest de França on prenen el nom de boris, al País València on en diuen mollons o catxerutes, a l’Aragó casutas a Itàlia trulls o agros, a Istria casites i també se’n troben en gran quantitats a Irlanda, Anglaterra, Escòcia i Noruega.

Pel que fa a les denominacions de les barraques de pedra seca a la comarca del Tarragonès en troben un divers lèxic, des de la coneguda per barraca (Alcover, La Riba, Torredembarra), per cocó (Tarragona) i cocó o cucó (Pratdip), les podem trobar localitzades a les serres de la part occidental del Camp i a la part oriental, sovint les veurem mig amagades sota els garrofers i olivers o bé traient el cap entre les grans marjades mig abandonades dels conreus (Ramon Violant)4.

 

Delimitació geogràfica de l’àrea estudiada

 

La delimitació de l’àrea d’estudi correspon a la partida de l’Arboça5 que es troba ubicada a les afores del municipi de La Riera de Gaià (Tarragonès). Cal dir, que en tot el terme que abraça el municipi de la Riera de Gaià són nombroses les barraques que s’hi poden trobar, així com en els pobles del voltant. Tanmateix cal posar de manifest que les barraques de pedra s’ubiquen  llunyanes del nucli urbà. Això resulta perfectament lògic si és certa la hipòtesis que eren usades com a refugi, magatzem o habitacle, doncs, la necessitat d’aixoplugar-se o de tenir un lloc per emmagatzemar els estris i els fruits és més gran quan el camp conreat es troba a certa distància del nucli de la població.

CLICK!

Ubicació del municipi de la Riera de Gaià en la comarcal del Tarragonès

 

Pel que fa a les característiques del relleu d’aquest municipi, troben que es troba ubicat a la part baixa de la vall del Gaià, molt a prop de la desembocadura del Riu Gaià. Limita amb els termes de Tarragona a migjorn, al Catllar a ponent, Vespella a tramuntana, la Nou de Gaià al nord-est i Altafulla a llevant. Presenta una superfície de 869 ha. i una altitud de 28 m.

El riu Gaià entra a la comarca del Baix Gaià per l'extrem nord del terme de Salomó. En els primers quilòmetres del seu recorregut fa de límit comarcal fins a la presa del Catllar i va contornejant el massís de Bonastre, es tracta d’un massís format per materials calcaris compactes de l’Era Secundaria, és a dir, de més de 100 milions d’anys. Les altituds no ultrapassen els 300 metres, però el relleu és prou accidentat  a conseqüència de l’erosió del tipus càrstic – dissolució de les roques calcàries mitjançant l’aigua, originant unes formes d’erosió abruptes amb congosts, avencs, tallat, etc., alternant amb unes formes d’acumulació argilenca a les comes i a les fons de valls. Això fa que la major part d’aquest sector sigui ocupat per vegetació natural, substitutòria dels antics correus suara abandonats. Si més no, a la part sud d’aquest esglaó, el tram últim del Gaià, els materials calcoarenítics superficials són de l’Era Terciària, on compte amb la presència de materials compactes calcaris dipositats des de fa més de 20 milions d’anys, i que no han estat recoberts de materials Quaternaris més moderns, llevat de fons de rieres, comes, etcètera,. Aquests materials calcarenítics i calcaris amb dipòsits d’argiles són molt rics en fòssils, i per altra banda, utilitzats en pedreres. A partir d'aquest punt, s'obre pas transversalment a la línia de muntanyes fins arribar a la Riera, on comença el tram final.

CLICK!

Ubicació de les barraques de pedra seca de l’àrea delimitada

 

Què són les barraques i com és dur a terme la seva construcció.

Les barraques de pedra en sec són totes aquelles edificacions d’ús agrícola que tenen com a característica constructiva més interessant, que en la seva erecció no s’utilitza cap mena de material conglomerat com podria ser la calç o el ciment. Les barraques es construeixen exclusivament en pedra, tant en paret com en sostre. La part frontal quedaria totalment oberta, per tal de poder accedir al seu interior mentre que la paret interior vindria a estar tapada, amb pedra apanyada o bé aprofitant que la barraca s’ha construït en una paret buidat d’un coster, i queda al fons la paret de terra o fiter (Felip Fucho)6. Per tal de que la construcció no perdi l’equilibri, és de gran rellevància la correcta col·locació de les pedres.

Per a la seva construcció s’acostumen a emprar pedres planes col·locades unes sobre les altres, falcades amb pedres de mida més reduïda i així evitar-ne el moviment, col·locades fent filades, inclinant-les una mica cap en fora per tal de poder-ne expulsar l’aigua de la pluja. Un cop finalitzada es cobreix mitjançant una volta cònica, que requereix molta cura donat que les pedres d’una filada sobresurten sempre una mica respecte a la filada anterior, a fi d’anar tancant la volta. Un cop tancada se la recobreix amb pedres més petites o bé es tapa amb argila (Joan Benach)7.

La barraca tarragonina que durant molt temps ha cridat l’atenció dels etnòlegs, consta d’un petit edifici en piràmide truncada o bé en tronc de coll, de pedra seca, coronat per una mena de cucurull de terra molt atapeïda. L’uneix un porta d’entrada bastant alta, apte per a passar-hi una persona normal sense necessitat, gairebé mai, d’ajupir el cap, de dins està construïda pel sistema arcaic de la falsa volta, i acostuma a ser de planta quadrada o circular (Ramon Violant)8.

Els testimonis parlen que han sentit dir que les barraques de principi de segle podrien haver-se construït en un sol dia de treball, aquelles de mida petita o mitjana. Pel que fa a les barraques monumentals, es parlaria de barraques elaborades en uns deu dies de feina. Queda clar que el temps de construcció depenia de les dimensions de la barraca i de la tècnica emprada pel constructor. Normalment els qui vestien les barraques no eren treballadors habituals de la construcció, sinó que eren pagesos convertits eventualment en constructors. Per altra banda l’instrument de treball era molt rudimentari, ja que únicament s’utilitzava la maceta per corregir les irregularitats de les pedres (Joan Benach)7.

Quina era la finalitat d’aquests tipus de construccions.

La construcció d’aquest tipus de barraques podria tenir diverses finalitats. En primer lloc cal dir que el treball de les terres boscoses o bé aquells camps que amb el temps han esdevinguts erms, requereixen tot un seguit de feines preparatòries per tal de poder-les conrear, que van des de talar i netejar el bosc fins a llaurar els terrenys, per tal de posar el sòl en condicions aptes  pel cultiu. Quan el lloc és d’escassa profunditat, alhora de llaurar fa que aflorin a la superfície abundants pedres que el pagès treu per millorar les condicions del terreny. En un terreny de rostolls i en pendent, i amb la finalitat de treballar millor la terra i d’evitar l’aixaragallament del terreny, acostumava a preparar el terreny treien feixes graonades de pedres, rebaixant la terra i aixequen llargues i altes margenades de pedra seca per a sostenir la terra tova del rebaix.

Tanmateix, aquest fet ha obligat al pagès a donar solució al problema que representa l’acumulació de pedres, construint els marges que separen les finques, els masos, les cisternes, les escales, les mines, els pons, els abeuradors, perxes, empedrats de camins i carrers, així com amb els grans munts de pedres construïen barraques de pedra seca.

Altrament, les barraques de pedra seca eren utilitzades com a refugi temporal del pagès davant de pluges imprevistes, era un lloc per a guardar els estris o bé un habitacle ocasional per quan esdevenia el temps d’un treball continuat al camp, com per exemple la sega o la verema (Joan Benach)9. Tanmateix,  s’emprava com a aixopluc dels animals de càrrega i arrossegament. Un altre ús que se’n feia era el d’habitacle permanent pels camperols durant els anys de la repoblació, quan gent vinguda des d’altres llocs de la Catalunya Vella, posaven en producció la finca que tenien assignada . No era habitual pernoctar-hi, puig per això estava el mas. Ara bé, durant l’última guerra civil es produí un èxode massiu de la població, buscant indrets més segurs fugint del casc urbà, sempre exposat al bombardeig, en  aquest període qualsevol sopluig quedava habilitat.

Com ja s’ha fet menció, aquest tipus de construcció tenien un paper molt important en els treballs del camp. Quan el pagès no feia vida a l’aire lliure es refugiava en l’interior de les barraques, uns habitacles perfectament estudiats per evitar la calor a l’estiu i el fred a l’hivern. Així es pot observar com les barraques s’orienten, majoritàriament, amb el portal cap al migdia solar, d’aquesta manera es treu el màxim profit de la calor que dóna el sol alhora que s’eviten els vents de crec – mestral o serè – i de tramuntana.

 

1 BERNAT I CONSTANTI, AUGUST . Les barraques de pedra seca de la conca mitjana del Gaià. II Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana 1995-1996- Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; pàg.-345-348.

2 CATALÀ i BENACH, BENJAMÍ. Arquitectura rural: Les barraques de pedra seca al Baix Penedès. TAG. Revista del col·legi d’aparellador i arquitectes tècnics de Tarragona. Any VI, núm. 24 (2001, desembre); pàg. 14-15.

3 BENACH I FIGUERA, JOAN. Les barraques de pedra seca d’Altafulla. Estudis Altafullencs. Núm. 3(1979); pàg. 41-49.

4 VIOLANT I SIMORRA, RAMON.(1990) Etnografia de Reus i la seva comarca. Editorial Alta Fulla. Barcelona.

5 Polígon 3 del terme de la Riera de Gaià.

6 FUCHO I PASCUAL, FELIP, Les construccions de pedra en sec a la Terra Alta. Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta. Núm. 32 (2000, 2on semestre); pàg. 36-41.

7 BENACH I FIGUERA, JOAN. Les barraques de pedra seca d’Altafulla. Estudis Altafullencs. Núm.3(1979); pàg. 41-49

8 VIOLANT I SIMORRA, RAMON.(1990) Etnografia de Reus i la seva comarca. Editorial Alta Fulla. Barcelona.

9 BENACH I FIGUERA, JOAN. Les barraques de pedra seca d’Altafulla. Estudis Altafullencs. Núm.3(1979); pàg. 41-49

• Les barraques 2 • Les barraques 3 •

La Riera de Gaià

Revista "Pedra Seca"
Les construccions de pedra seca al Baix Penedès
Les barraques de pedra seca al Baix Penedès
Enllaços i bibliografia sobre les construccions en pedra seca

Escíbenos. Colabora
Utiliza nuestro
formulario

VOLVER El Entorno rural

 • Crisis en la pagesia • Barraques de Pedra • El Tarragonès


Recordad que los trabajos tienen autoría. Sabemos, asumimos y compartimos la libertad de la red.
La información nos pertenece. Pero ello no excluye reconocer y respetar el trabajo de los demás.
Como decía Tagore «si bebes agua recuerda la fuente».

©Isabel y Luisa Goig e Israel Lahoz, 2002